Novel·la: FER VEÏNAT (Crònica escabrosa d’una escala)

Aquesta obra, escrita per Miquel Candel narra les desbaratades –i en alguns casos divertides– històries que tenen lloc en una escala de veïns d’una finca ubicada a una ciutat valenciana.

L’autor ens relata, a mode de crònica, les diferents situacions reals que es viuen entre els veïns. Com podreu comprovar quan llegiu l’argument d’algunes de les històries que inclou aquest llibre, que a continuació us presentaré, l’autor intenta que el lector es senta identificat amb allò que es conta, ja que els relats que exposa corresponen a situacions reals que molta gent viu dia a dia en el transcurs de la vida quotidiana en comunitat.

Una de les històries parla sobre la vida d’un guàrdia civil ja jubilat que, després d’haver perdut a la seua dona es troba molt buit i sense ànim de seguir endavant. Aleshores decideix odiar a mort a tota la gent ja que, segons ell, la gent és mentidera, roïna i culpable de tots els seus mals. Per a aquest home, odiar és l’única manera d’aconseguir esperança i amor per a ell mateix.

Altra de les històries ens relata la conversa mantinguda entre una família (un pare i les seues dues filles de quatre i vuit anys) i un veí, mentre esperen l’arribada de l’ascensor. La divertida situació que té lloc deixa entreveure que els veïns quasi sempre s’assabenten de tot allò que ocorre a casa de la resta de veïns.

També se’ns presenta la trista història d’una persona que ja no pot més amb la seua vida. Està cansada de tot, de la rutina diària, de passar-se els dies a casa fent totes les feines domèstiques, de estar sempre pendent dels xiquets i de tindre que portar tot el pes de la casa. A més a més, ha perdut recentment a la seua mare, està molt trista i deprimida i a penes dorm.
Per a mi, allò més curiós d’aquesta història és el fet que fins a l’últim moment no es dóna a conèixer que es tracta d’un pare de família, cosa que impressiona prou, ja que la situació que es descriu l’associem habitualment –de forma inconscient– a les dones.

Altre dels relats conta la història d’un home adúlter, Lluís, que aprofitant que la seua dona, Adela, va a treballar, es porta a dones a casa per a ja sabeu què. En aquesta ocasió no li ixen les coses com havia planejat i la seua muller li descobreix en plena feina.

Per últim vull fer al·lusió a altra de les situacions que l’autor ens mostra. En aquest cas, es tracta d’un manuscrit de comiat que una dona –la qual ja no pot aguantar més el desamor que pateix– li deixa al seu marit, apegat en l’espill del rebedoret, abans de suïcidar-se.

Per a concloure, només dir que aquesta novel·la és, com el seu títol indica, la crònica escabrosa d'una escala de veïns, que ens presenta amb to desenfadat una sèrie de situacions reals que, sense dubte, no deixaran a ningú indiferent.

Unes obres misterioses i apassionants

En aquesta ocasió, vull compartir amb tots vosaltres l’experiència que va suposar per a mi la lectura d’unes magnífiques novel·les.

D’entrada, vull aclarir que no són llibres que m’haja llegit per a aquesta assignatura de Literatura Catalana. Simplement es tracta de novel·les que vaig tindre ocasió de llegir ja fa temps –de fet a penes recorde vagament el seu argument– i que considere poden resultar-vos agradables i interessants. Malgrat que, com deia, quasi les tinc oblidades, m’han vingut al cap de sobte, no sé per quina raó, i he pensat que podria estar bé comentar-les ací al bloc.

L’autor d’aquestes obres és Carlos Ruiz Zafón. Aquest escriptor va nàixer a Barcelona l’any 1964 i en els noranta es va traslladar a EE.UU., concretament a “Los Ángeles”, on, si no m’enganye, resideix actualment. En primera instància va escriure una sèrie de novel·les per a públic juvenil, però l’any 2001 va publicar la seua primera novel·la per a adults: La Sombra del Viento. (He volgut posar el nom en castellà en lloc de traduir-lo per dues raons: la primera, per ser eixa la llengua original en la qual fou publicat; i la segona, perquè les edicions que jo vaig llegir-me eren en eixe idioma).

Aquesta obra ha sigut un gran èxit que s’ha traduït a més de quaranta idiomes i del qual s’han venut milions d’exemplars. I la veritat és que no m’estranya, ja que és una novel·la que t’absorbeix des d’un primer moment i que no pots abandonar fins que no arribes al final. Barreja aventura, intriga, drama, amor… tot ambientat en la Barcelona de mitjan del segle XX, en la obscuritat de la postguerra. Es tracta d’una novel·la fascinant que recomane a tothom.

Posteriorment, vaig llegir El Juego del Ángel, el qual va ser publicat en abril de l’any passat, i que també ha sigut tot un èxit. M’agradà molt, però potser menys que l’ anterior, donat que aquesta novel·la té un final més inconclús, quedant un poc a la imaginació del lector.

Es tracta, sens dubte, d’unes novel·les meravelloses, que et fan passar estones magnífiques d’apassionada lectura. Els seus seguidors esperem impacients la publicació de la seua propera novel·la, la trama de la qual girarà una vegada més al voltant del Cementerio de los Libros Olvidados i en els mateixos ambients i que completarà –i això es una suposició meua– aquesta saga.

Per aquesta excel·lent capacitat per a narrar, Carlos Ruiz Zafón ha obtingut nombrosos premis en distints països.

Vos anime a lectura d’aquestes novel·les!

Narrativa curta: Trex (Rafa Gomar)

En aquesta breu, però alhora interessant narració, l’autor posa damunt de la taula un dels problemes que pateix actualment la nostra societat: la publicitat enganyosa.

Estic convençut que en major o menor mesura, tots, encara que ens coste molt reconèixer-ho, en algun punt de la nostra vida ens hem deixat dur per un fascinant spot publicitari i hem caigut en la temptació de comprar un determinat producte o contractar un servei que se’ns mostra.

La historia que se’ns presenta és la d’una xica, Francesca, la qual veu a la televisió un anunci de xiclets de la marca Trex en el qual es mostra a una parella mastegant xiclets d’aquesta marca que es besa apassionadament. Aleshores, Francesca capta el missatge que si ella compra eixa marca de xiclets triomfarà amb els xics. Així que se’ls compra i ix tota decidida al carrer pensant que tots els xics es fixaran en ella. De seguida es dona compte que els xiclets no produeixen l’efecte desitjat i pensa que deu incrementar la dosi per a obtenir el seu objectiu. Immediatament, s’adona que per molt que tracte de cridar l’atenció dels xics, per molts xiclets que mastegue i per molt que tracte d’imitar l’escena de l’anunci, l’únic que aconsegueix és que la gent es burle d’ella. Veient que no obté cap resultat satisfactori i que ningú li fa cas, es sent tan decebuda i enganyada que, en un acte d’ira i desesperació, s’ompli la boca arribant a ficar-se vint-i-cinc xiclets. Finalment, la xica no només no aconsegueix el seu propòsit, sinó que acaba tirada en terra quasi asfixiada.

A quines conclusions podem arribar?

És evident que des de sempre els mitjans de comunicació, sota el pretext d’informar i posar al nostre abast un gran ventall de possibilitats, han suposat un intent de manipular a la gent, tractant d’influir en els nostres hàbits i construint una opinió pública en funció dels seus interessos, penetrant així en la ment de les persones i configurant una manera de pensar i una actitud fàcilment manipulables.

Per això, Rafa Gomar, sent molt conscient d’aquest problema que pateix la nostra societat, allò que pretén a través d’aquesta breu història és justament mostrar-nos el gran impacte que podem arribar a exercir els mitjans de comunicació sobre les persones mitjançant la ingent quantitat de publicitat enganyosa que ens bombardeja constantment i ens convida a que estiguem alerta i no ens deixem convèncer amb enganyifes.

American History X

Com que aquesta pel·lícula és ben segur que ja l’heu vista la majoria de vosaltres i coneixeu perfectament la història que conta, no vaig a entretenir-me ara en resumir el seu argument. Simplement vaig a comentar, molt breument, els principals temes que tracta.

American History X aborda fonamentalment el tema del racisme, les idees supremacistes blanques, el nazisme i els skinheads.

També, relacionat amb tot allò, parla de la violència organitzada, del problema que suposen les bandes del carrer, del penediment, del càstig, de la venjança, del perdó.

Tanmateix, posa de relleu la degradació que pateixen els barris, l’ambient familiar, i ens mostra la manca de personalitat de molts dels joves.

Fa al·lusió també al deteriorament social i la pràctica desaparició de l’estat de dret al carrer, fet davant del qual la violència sembla ser l’únic recurs possible per tal de sobreviure.

Però, davant de tota aquesta problemàtica, es mostra una solució: es planteja l’educació i la trobada personal com a única forma d’esperança per a aconseguir el difícil, però possible canvi.

Per a concloure, i a mode de resum del més amunt esmentat, dir que aquesta pel·lícula és, sense dubte, un cru relat sobre el penediment, un al·legat contra el racisme, les pràctiques violentes i el fanatisme ideològic. Un film que invita a la reflexió i ens anima a confiar en la capacitat de canvi de l’ésser humà. En la meua opinió és una excel·lent pel·lícula rica en matisos i que es presta enormement a la labor educativa.

Diccionari per a ociosos: “Lectura” (Joan Fuster)

En aquest assaig, l’autor tracta de fer-nos reflexionar sobre diversos aspectes relacionats amb la lectura.

Comença fent referència –jo diria criticant– a aquelles persones que defugen el contacte amb els llibres recents i es refugien en els clàssics, per tal d’evadir-se de la realitat.

Aprofita també per a aclarir que el clàssic no és clàssic per ser antic, sinó que precisament ho és pel fet que segueix sent modern i actual.

Més endavant, fa un anàlisi –que jo personalment trobe molt interessant– sobre els diferents tipus de lectors que podem trobar. L’autor fa aquesta classificació tenint en compte les motivacions que porten al lector a llegir un determinat llibre, és a dir, en funció d’allò què els distints lectors esperen obtenir de la lectura.

D’una banda, trobem al lector “evasiu”, és a dir, aquell que busca en el llibre evadir-se de la realitat que l’envolta, encara que siga momentàniament.

D’altra banda, i a l’extrem oposat, trobem a aquelles persones que allò que busquen en la literatura és justament el contrari: no volen fugir del món que els envolta sinó arribar a un millor enteniment que els permeta comprendre com funciona el món.

Per últim, l’autor ens parla d’altre tipus de lector, al qual anomena lector “professional”. En aquest cas fa referència a aquell que llegeix amb afany investigador, ja siga per vocació o per obligació.

En la meua opinió, allò que Joan Fuster tracta, en definitiva, de transmetre és que cada lector orientarà la lectura literària segons les seues necessitats morals o psicològiques i que, per regla general, ho farà sempre tractant de prolongar en la lectura el fil de les seues preocupacions habituals.

Narrativa curta: Fet d’armes (Pere Calders)

En aquesta breu narració l’autor ens fa reflexionar sobre el sentit –més bé el “sense sentit”, diria jo– de la guerra.

Ens conta la història d’un soldat que assegut a la vora d’un camí reflexiona sobre la batalla que està tenint lloc al seu costat entre el seu exèrcit i l’adversari. De sobte, aquest soldat és sorprès per un paracaigudista que pren terra a prop d’ell. De seguida s’adona que es tracta d’un soldat enemic que tracta de fer-se passar per un dels seus, ja que porta un uniforme caducat. Aleshores, en un primer moment, pensen en enfrontar-se, però no ho fan, ja que consideren que els resultats obtinguts de la baralla no serien homologats oficialment pel fet de trobar-se fora del camp de batalla. Per tant, tracten d’entrar al camp per tal de barallar-se, però, per més que ho intenten una paret de bales i de fum els ho impedeix. Finalment arriben a un acord: s’enfrontarien però d’una altra manera, s’ho farien a la ratlleta. Aleshores qui guanyara faria a l’altre presoner i es quedaria amb el seu material de guerra. A la fi juguen a aquest joc i el soldat que al començament reflexionava sobre la guerra guanya, fa a l’altre presoner i l’entrega al seu general.

Amb aquesta simple història, allò que Pere Calders tracta de transmetre’ns és que considera que la guerra és una pràctica estúpida, que no porta enlloc, i que podria ser substituïda per un joc com la ratlleta. Dit amb altres paraules: hi ha moltes altres maneres de resoldre els conflictes i precisament la guerra no és ni la única ni la millor ni la necessària forma de solucionar-los.

Les “Aules d’Informàtica” a l’Escola de Magisteri

En primer lloc, vull aprofitar per a donar-vos la benvinguda al meu bloc a tots i a totes.

Com ja sabeu, donat que heu arribat fins ací, el meu nom és Moisés.
Espere i confie que el temes que tracte al llarg del curs siguen del vostre gust i vos resulten interessants. No cal dir que esteu tots convidats a participar aportant les vostres opinions i punts de vista, ja que considere que és precisament l’intercanvi d’informació i vivències allò que li dóna vida a un bloc i que, en definitiva, fa d’aquesta, una experiència molt enriquidora per a tots nosaltres.

Dit això, us comentaré alguns aspectes relacionats amb les “Aules d’Informàtica” de l’Escola de Magisteri; tema que, en la meua opinió, és digne d’una entrada de bloc.

Abans de tot: Creieu que l’estat general de l’Escola és el més adequat per a una institució pública com és la Universitat? Jo, sincerament pense que no. És més, m’atreviria a dir que és lamentable.

Però anem a l’assumpte al voltant del qual volia parlar-vos.

Us heu parat a pensar alguna vegada en la gran quantitat de diners que s’enforfolla la Universitat a costa nostra? On van a parar tots eixos diners? Tal volta són destinats a la implantació de recursos tecnològics com per exemple l’equipament de les aules d’informàtica? Tampoc ho tinc massa clar. De fet, tan sols hi ha que baixar al soterrani de l’edifici principal i dirigir-se cap a les aules anomenades “aules d’informàtica” per tal de comprovar-ho. Si, he dit conscientment “dirigir-se”, perquè poder accedir a elles és una altra qüestió.

El ritual és sempre el mateix: quan t’aproximes cap a una de les dues aules d’informàtica que té el centre, allò més habitual és trobar-te un nombrós grup de gent que, com tu, espera en la porta fins que quede algun lloc lliure. Com que eixe moment mai arriba, decideixes anar cap a l’altra aula d’informàtica, però de seguida t’adones que pateix la mateixa situació.

Aleshores, t’armes de paciència i te poses a esperar fins que arribe el teu torn. Passa més de mitja hora i...per fi arriba el moment més desitjat! No t’ho pots creure! Ix una persona i queda un lloc buit! I el millor de tot, és per a tu! En eixe moment t’acostes apressadament i t’asseus emocionat. Llavors, polses el botó de la CPU per tal de posar en marxa l’ordinador i creues els dits... Les llumenetes s’encenen. De moment tot va bé. Com que la pantalla no s’il·lumina li dones al botó corresponent. Però de seguida t’adones que el monitor no respon. Indignat, comproves totes les connexions i aparentment tot està correcte. De sobte, el company que està segut a l’ordinador del teu costat et diu: “No, eixe ordinador no funciona, ja m’ha passat a mi abans”. I continua: “Jo he tingut “sort”, perquè aquest s’ha quedat buit i l’he pogut agafar a temps..., encara que no es connecta a Internet ni li funcionen cap dels ports USB...”

Finalment, després d’haver perdut més de 40 minuts i no havent fet res de profit, abandones l’aula i te’n vas indignat a casa.

Ah, se m’oblidava! De vegades, després de passar per tot aquest calvari i aconseguir miraculosament un ordinador que estiga mitjanament en condicions, quan te disposes ja per fi a començar a treballar, aplega un professor i te tira fora de l’aula argumentant que la té reservada per fer classe. En aquest cas la indignació és encara major, ja que l’aula que suposadament està al servei dels estudiants, és arravatada sense miraments per un professor que, sense previ avís, allà es planta.

Supose que la majoria de vosaltres haureu patit en algun moment aquesta patètica situació i, sinó, alguna molt pareguda o encara pitjor, no és així?

Bé, per a concloure, vos llance una sèrie d’interrogants que espere us conviden a la reflexió:

-De veritat penseu que tot això és normal?

-Considereu que la quantitat irrisòria d’ordinadors dels quals disposa el centre és acord amb la nombrosa xifra d’estudiants que convivim a l’Escola?

-Això és el que ens mereixem nosaltres com a alumnes universitaris que ens deixem una pasta per pagar els nostres estudis?

-Què serà lo pròxim?

ANIMEU-VOS I ESCRIVIU ELS VOSTRES COMENTARIS. FEU-VOS SENTIR!