En primer lloc, vull aprofitar per a donar-vos la benvinguda al meu bloc a tots i a totes.
Com ja sabeu, donat que heu arribat fins ací, el meu nom és Moisés.
Espere i confie que el temes que tracte al llarg del curs siguen del vostre gust i vos resulten interessants. No cal dir que esteu tots convidats a participar aportant les vostres opinions i punts de vista, ja que considere que és precisament l’intercanvi d’informació i vivències allò que li dóna vida a un bloc i que, en definitiva, fa d’aquesta, una experiència molt enriquidora per a tots nosaltres.
Dit això, us comentaré alguns aspectes relacionats amb les “Aules d’Informàtica” de l’Escola de Magisteri; tema que, en la meua opinió, és digne d’una entrada de bloc.
Abans de tot: Creieu que l’estat general de l’Escola és el més adequat per a una institució pública com és la Universitat? Jo, sincerament pense que no. És més, m’atreviria a dir que és lamentable.
Però anem a l’assumpte al voltant del qual volia parlar-vos.
Us heu parat a pensar alguna vegada en la gran quantitat de diners que s’enforfolla la Universitat a costa nostra? On van a parar tots eixos diners? Tal volta són destinats a la implantació de recursos tecnològics com per exemple l’equipament de les aules d’informàtica? Tampoc ho tinc massa clar. De fet, tan sols hi ha que baixar al soterrani de l’edifici principal i dirigir-se cap a les aules anomenades “aules d’informàtica” per tal de comprovar-ho. Si, he dit conscientment “dirigir-se”, perquè poder accedir a elles és una altra qüestió.
El ritual és sempre el mateix: quan t’aproximes cap a una de les dues aules d’informàtica que té el centre, allò més habitual és trobar-te un nombrós grup de gent que, com tu, espera en la porta fins que quede algun lloc lliure. Com que eixe moment mai arriba, decideixes anar cap a l’altra aula d’informàtica, però de seguida t’adones que pateix la mateixa situació.
Aleshores, t’armes de paciència i te poses a esperar fins que arribe el teu torn. Passa més de mitja hora i...per fi arriba el moment més desitjat! No t’ho pots creure! Ix una persona i queda un lloc buit! I el millor de tot, és per a tu! En eixe moment t’acostes apressadament i t’asseus emocionat. Llavors, polses el botó de la CPU per tal de posar en marxa l’ordinador i creues els dits... Les llumenetes s’encenen. De moment tot va bé. Com que la pantalla no s’il·lumina li dones al botó corresponent. Però de seguida t’adones que el monitor no respon. Indignat, comproves totes les connexions i aparentment tot està correcte. De sobte, el company que està segut a l’ordinador del teu costat et diu: “No, eixe ordinador no funciona, ja m’ha passat a mi abans”. I continua: “Jo he tingut “sort”, perquè aquest s’ha quedat buit i l’he pogut agafar a temps..., encara que no es connecta a Internet ni li funcionen cap dels ports USB...”
Finalment, després d’haver perdut més de 40 minuts i no havent fet res de profit, abandones l’aula i te’n vas indignat a casa.
Ah, se m’oblidava! De vegades, després de passar per tot aquest calvari i aconseguir miraculosament un ordinador que estiga mitjanament en condicions, quan te disposes ja per fi a començar a treballar, aplega un professor i te tira fora de l’aula argumentant que la té reservada per fer classe. En aquest cas la indignació és encara major, ja que l’aula que suposadament està al servei dels estudiants, és arravatada sense miraments per un professor que, sense previ avís, allà es planta.
Supose que la majoria de vosaltres haureu patit en algun moment aquesta patètica situació i, sinó, alguna molt pareguda o encara pitjor, no és així?
Com ja sabeu, donat que heu arribat fins ací, el meu nom és Moisés.
Espere i confie que el temes que tracte al llarg del curs siguen del vostre gust i vos resulten interessants. No cal dir que esteu tots convidats a participar aportant les vostres opinions i punts de vista, ja que considere que és precisament l’intercanvi d’informació i vivències allò que li dóna vida a un bloc i que, en definitiva, fa d’aquesta, una experiència molt enriquidora per a tots nosaltres.
Dit això, us comentaré alguns aspectes relacionats amb les “Aules d’Informàtica” de l’Escola de Magisteri; tema que, en la meua opinió, és digne d’una entrada de bloc.
Abans de tot: Creieu que l’estat general de l’Escola és el més adequat per a una institució pública com és la Universitat? Jo, sincerament pense que no. És més, m’atreviria a dir que és lamentable.
Però anem a l’assumpte al voltant del qual volia parlar-vos.
Us heu parat a pensar alguna vegada en la gran quantitat de diners que s’enforfolla la Universitat a costa nostra? On van a parar tots eixos diners? Tal volta són destinats a la implantació de recursos tecnològics com per exemple l’equipament de les aules d’informàtica? Tampoc ho tinc massa clar. De fet, tan sols hi ha que baixar al soterrani de l’edifici principal i dirigir-se cap a les aules anomenades “aules d’informàtica” per tal de comprovar-ho. Si, he dit conscientment “dirigir-se”, perquè poder accedir a elles és una altra qüestió.
El ritual és sempre el mateix: quan t’aproximes cap a una de les dues aules d’informàtica que té el centre, allò més habitual és trobar-te un nombrós grup de gent que, com tu, espera en la porta fins que quede algun lloc lliure. Com que eixe moment mai arriba, decideixes anar cap a l’altra aula d’informàtica, però de seguida t’adones que pateix la mateixa situació.
Aleshores, t’armes de paciència i te poses a esperar fins que arribe el teu torn. Passa més de mitja hora i...per fi arriba el moment més desitjat! No t’ho pots creure! Ix una persona i queda un lloc buit! I el millor de tot, és per a tu! En eixe moment t’acostes apressadament i t’asseus emocionat. Llavors, polses el botó de la CPU per tal de posar en marxa l’ordinador i creues els dits... Les llumenetes s’encenen. De moment tot va bé. Com que la pantalla no s’il·lumina li dones al botó corresponent. Però de seguida t’adones que el monitor no respon. Indignat, comproves totes les connexions i aparentment tot està correcte. De sobte, el company que està segut a l’ordinador del teu costat et diu: “No, eixe ordinador no funciona, ja m’ha passat a mi abans”. I continua: “Jo he tingut “sort”, perquè aquest s’ha quedat buit i l’he pogut agafar a temps..., encara que no es connecta a Internet ni li funcionen cap dels ports USB...”
Finalment, després d’haver perdut més de 40 minuts i no havent fet res de profit, abandones l’aula i te’n vas indignat a casa.
Ah, se m’oblidava! De vegades, després de passar per tot aquest calvari i aconseguir miraculosament un ordinador que estiga mitjanament en condicions, quan te disposes ja per fi a començar a treballar, aplega un professor i te tira fora de l’aula argumentant que la té reservada per fer classe. En aquest cas la indignació és encara major, ja que l’aula que suposadament està al servei dels estudiants, és arravatada sense miraments per un professor que, sense previ avís, allà es planta.
Supose que la majoria de vosaltres haureu patit en algun moment aquesta patètica situació i, sinó, alguna molt pareguda o encara pitjor, no és així?
Bé, per a concloure, vos llance una sèrie d’interrogants que espere us conviden a la reflexió:
-De veritat penseu que tot això és normal?
-Considereu que la quantitat irrisòria d’ordinadors dels quals disposa el centre és acord amb la nombrosa xifra d’estudiants que convivim a l’Escola?
-Això és el que ens mereixem nosaltres com a alumnes universitaris que ens deixem una pasta per pagar els nostres estudis?
-Què serà lo pròxim?
ANIMEU-VOS I ESCRIVIU ELS VOSTRES COMENTARIS. FEU-VOS SENTIR!
No hay comentarios:
Publicar un comentario