American History X

Com que aquesta pel·lícula és ben segur que ja l’heu vista la majoria de vosaltres i coneixeu perfectament la història que conta, no vaig a entretenir-me ara en resumir el seu argument. Simplement vaig a comentar, molt breument, els principals temes que tracta.

American History X aborda fonamentalment el tema del racisme, les idees supremacistes blanques, el nazisme i els skinheads.

També, relacionat amb tot allò, parla de la violència organitzada, del problema que suposen les bandes del carrer, del penediment, del càstig, de la venjança, del perdó.

Tanmateix, posa de relleu la degradació que pateixen els barris, l’ambient familiar, i ens mostra la manca de personalitat de molts dels joves.

Fa al·lusió també al deteriorament social i la pràctica desaparició de l’estat de dret al carrer, fet davant del qual la violència sembla ser l’únic recurs possible per tal de sobreviure.

Però, davant de tota aquesta problemàtica, es mostra una solució: es planteja l’educació i la trobada personal com a única forma d’esperança per a aconseguir el difícil, però possible canvi.

Per a concloure, i a mode de resum del més amunt esmentat, dir que aquesta pel·lícula és, sense dubte, un cru relat sobre el penediment, un al·legat contra el racisme, les pràctiques violentes i el fanatisme ideològic. Un film que invita a la reflexió i ens anima a confiar en la capacitat de canvi de l’ésser humà. En la meua opinió és una excel·lent pel·lícula rica en matisos i que es presta enormement a la labor educativa.

Diccionari per a ociosos: “Lectura” (Joan Fuster)

En aquest assaig, l’autor tracta de fer-nos reflexionar sobre diversos aspectes relacionats amb la lectura.

Comença fent referència –jo diria criticant– a aquelles persones que defugen el contacte amb els llibres recents i es refugien en els clàssics, per tal d’evadir-se de la realitat.

Aprofita també per a aclarir que el clàssic no és clàssic per ser antic, sinó que precisament ho és pel fet que segueix sent modern i actual.

Més endavant, fa un anàlisi –que jo personalment trobe molt interessant– sobre els diferents tipus de lectors que podem trobar. L’autor fa aquesta classificació tenint en compte les motivacions que porten al lector a llegir un determinat llibre, és a dir, en funció d’allò què els distints lectors esperen obtenir de la lectura.

D’una banda, trobem al lector “evasiu”, és a dir, aquell que busca en el llibre evadir-se de la realitat que l’envolta, encara que siga momentàniament.

D’altra banda, i a l’extrem oposat, trobem a aquelles persones que allò que busquen en la literatura és justament el contrari: no volen fugir del món que els envolta sinó arribar a un millor enteniment que els permeta comprendre com funciona el món.

Per últim, l’autor ens parla d’altre tipus de lector, al qual anomena lector “professional”. En aquest cas fa referència a aquell que llegeix amb afany investigador, ja siga per vocació o per obligació.

En la meua opinió, allò que Joan Fuster tracta, en definitiva, de transmetre és que cada lector orientarà la lectura literària segons les seues necessitats morals o psicològiques i que, per regla general, ho farà sempre tractant de prolongar en la lectura el fil de les seues preocupacions habituals.

Narrativa curta: Fet d’armes (Pere Calders)

En aquesta breu narració l’autor ens fa reflexionar sobre el sentit –més bé el “sense sentit”, diria jo– de la guerra.

Ens conta la història d’un soldat que assegut a la vora d’un camí reflexiona sobre la batalla que està tenint lloc al seu costat entre el seu exèrcit i l’adversari. De sobte, aquest soldat és sorprès per un paracaigudista que pren terra a prop d’ell. De seguida s’adona que es tracta d’un soldat enemic que tracta de fer-se passar per un dels seus, ja que porta un uniforme caducat. Aleshores, en un primer moment, pensen en enfrontar-se, però no ho fan, ja que consideren que els resultats obtinguts de la baralla no serien homologats oficialment pel fet de trobar-se fora del camp de batalla. Per tant, tracten d’entrar al camp per tal de barallar-se, però, per més que ho intenten una paret de bales i de fum els ho impedeix. Finalment arriben a un acord: s’enfrontarien però d’una altra manera, s’ho farien a la ratlleta. Aleshores qui guanyara faria a l’altre presoner i es quedaria amb el seu material de guerra. A la fi juguen a aquest joc i el soldat que al començament reflexionava sobre la guerra guanya, fa a l’altre presoner i l’entrega al seu general.

Amb aquesta simple història, allò que Pere Calders tracta de transmetre’ns és que considera que la guerra és una pràctica estúpida, que no porta enlloc, i que podria ser substituïda per un joc com la ratlleta. Dit amb altres paraules: hi ha moltes altres maneres de resoldre els conflictes i precisament la guerra no és ni la única ni la millor ni la necessària forma de solucionar-los.

Les “Aules d’Informàtica” a l’Escola de Magisteri

En primer lloc, vull aprofitar per a donar-vos la benvinguda al meu bloc a tots i a totes.

Com ja sabeu, donat que heu arribat fins ací, el meu nom és Moisés.
Espere i confie que el temes que tracte al llarg del curs siguen del vostre gust i vos resulten interessants. No cal dir que esteu tots convidats a participar aportant les vostres opinions i punts de vista, ja que considere que és precisament l’intercanvi d’informació i vivències allò que li dóna vida a un bloc i que, en definitiva, fa d’aquesta, una experiència molt enriquidora per a tots nosaltres.

Dit això, us comentaré alguns aspectes relacionats amb les “Aules d’Informàtica” de l’Escola de Magisteri; tema que, en la meua opinió, és digne d’una entrada de bloc.

Abans de tot: Creieu que l’estat general de l’Escola és el més adequat per a una institució pública com és la Universitat? Jo, sincerament pense que no. És més, m’atreviria a dir que és lamentable.

Però anem a l’assumpte al voltant del qual volia parlar-vos.

Us heu parat a pensar alguna vegada en la gran quantitat de diners que s’enforfolla la Universitat a costa nostra? On van a parar tots eixos diners? Tal volta són destinats a la implantació de recursos tecnològics com per exemple l’equipament de les aules d’informàtica? Tampoc ho tinc massa clar. De fet, tan sols hi ha que baixar al soterrani de l’edifici principal i dirigir-se cap a les aules anomenades “aules d’informàtica” per tal de comprovar-ho. Si, he dit conscientment “dirigir-se”, perquè poder accedir a elles és una altra qüestió.

El ritual és sempre el mateix: quan t’aproximes cap a una de les dues aules d’informàtica que té el centre, allò més habitual és trobar-te un nombrós grup de gent que, com tu, espera en la porta fins que quede algun lloc lliure. Com que eixe moment mai arriba, decideixes anar cap a l’altra aula d’informàtica, però de seguida t’adones que pateix la mateixa situació.

Aleshores, t’armes de paciència i te poses a esperar fins que arribe el teu torn. Passa més de mitja hora i...per fi arriba el moment més desitjat! No t’ho pots creure! Ix una persona i queda un lloc buit! I el millor de tot, és per a tu! En eixe moment t’acostes apressadament i t’asseus emocionat. Llavors, polses el botó de la CPU per tal de posar en marxa l’ordinador i creues els dits... Les llumenetes s’encenen. De moment tot va bé. Com que la pantalla no s’il·lumina li dones al botó corresponent. Però de seguida t’adones que el monitor no respon. Indignat, comproves totes les connexions i aparentment tot està correcte. De sobte, el company que està segut a l’ordinador del teu costat et diu: “No, eixe ordinador no funciona, ja m’ha passat a mi abans”. I continua: “Jo he tingut “sort”, perquè aquest s’ha quedat buit i l’he pogut agafar a temps..., encara que no es connecta a Internet ni li funcionen cap dels ports USB...”

Finalment, després d’haver perdut més de 40 minuts i no havent fet res de profit, abandones l’aula i te’n vas indignat a casa.

Ah, se m’oblidava! De vegades, després de passar per tot aquest calvari i aconseguir miraculosament un ordinador que estiga mitjanament en condicions, quan te disposes ja per fi a començar a treballar, aplega un professor i te tira fora de l’aula argumentant que la té reservada per fer classe. En aquest cas la indignació és encara major, ja que l’aula que suposadament està al servei dels estudiants, és arravatada sense miraments per un professor que, sense previ avís, allà es planta.

Supose que la majoria de vosaltres haureu patit en algun moment aquesta patètica situació i, sinó, alguna molt pareguda o encara pitjor, no és així?

Bé, per a concloure, vos llance una sèrie d’interrogants que espere us conviden a la reflexió:

-De veritat penseu que tot això és normal?

-Considereu que la quantitat irrisòria d’ordinadors dels quals disposa el centre és acord amb la nombrosa xifra d’estudiants que convivim a l’Escola?

-Això és el que ens mereixem nosaltres com a alumnes universitaris que ens deixem una pasta per pagar els nostres estudis?

-Què serà lo pròxim?

ANIMEU-VOS I ESCRIVIU ELS VOSTRES COMENTARIS. FEU-VOS SENTIR!